Precariodisme

Qualsevol estudiant de Periodisme haurà viscut una situació molt habitual entre els que aspiren a dedicar-se a aquesta professió: quan es comenta a l’interlocutor la intenció d’iniciar una carrera professional en aquest àmbit, la reacció acostuma a ser una ganyota o un “Uf!” en el millor dels casos; en el pitjor, un discurs condescendent amb una llarga llista de motius explicant per què és una mala elecció adornat amb diversos comentaris catastrofistes al voltant de les sortides que té actualment el periodisme. Més enllà de l’anècdota i de la superioritat moral, però, cal reconèixer que part de raó sí que tenen. La precarietat en el món dels mitjans i el periodisme és una realitat, i no precisament desconeguda. Ve de lluny: ja el 2004, anys abans de la crisi, el 88,5% dels periodistes considerava que era aquesta la principal problemàtica de la professió. No cal tenir gaire imaginació per entendre com ha evolucionat la situació professional del sector des d’aleshores.

Segons el portal Indeed.es, el sou mitjà d’un periodista a Espanya són 1.142€ al mes (no s’especifica si bruts o nets). La Marea publicava l’abril de 2019 una peça que afirmava que un terç dels periodistes contractats i un 60% dels autònoms no cobrava més de 1500€ al mes. Al voltant d’un 20% dels autònoms no en guanyava més de 600. Algunes de les ofertes en el sector que es poden trobar als principals portals de cerca de feina, com ara InfoJobs, llueixen un sospitós “salari no disponible”; la majoria, però, ronden els 1500€/mes. Cal especificar, però, que la cerca del terme “periodista” a InfoJobs retorna només 17 resultats. En aquesta mateixa pàgina web s’hi signen cada any més de 1.500.000 contractes. Un panorama no precisament encoratjador. A setembre de 2019, a Espanya hi havia uns 7000 periodistes a l’atur.I això no és tot. Mèdia.cat publicava a finals de l’any passat una desoladora crònica del dia de les oposicions per a substitucions temporals de la CCMA. Una jornada prou representativa de la situació actual en què molts periodistes tenien posada l’esperança per a accedir a una vida laboral estable.

Això implica, inevitablement, el descoratjament de potencials nous periodistes. Tal com afirmava Soledad Gallego-Díaz, “és complicat defensar la professió i l’ofici (de periodista) si no tens un lloc de treball fix i una perspectiva de futur”. La directora d’El País recorda també que “els joves no volen res diferent” que els periodistes adults i, malgrat això, són un dels sectors més vulnerables davant la crisi del sector.

La periodista María José Ufarte Ruiz afirma, en la seva tesi per a la Universitat de Sevilla, que la precarietat en el periodisme té conseqüències molt greus per al rol de la professió a nivell social: “al marge de la qualitat formal aparent de les informacions, el vincle que unia la ciutadania i els mitjans informatius, és a dir, la credibilitat i la confiança dels seus continguts, s’ha anat esfilagarsant, buidant paulatinament”. Si volem periodisme de qualitat, necessitem una vida laboral de qualitat.

A tot això, però, la situació no és fàcil de remeiar. Algunes iniciatives, com ara l’etiqueta #GratisNoTrabajo, la denuncien públicament, però la realitat és que són necessaris canvis més profunds si aspirem a recuperar unes condicions laborals dignes. María Iglesias Real, acadèmica de la Universitat de Sevilla, defineix cinc actors necessaris en aquest procés: els propis professionals, prenent consciència de la situació; les organitzacions sindicals, ja que sense organització no es poden aconseguir millores; l’Estat i els partits polítics, el poder legislatiu i executiu, que són qui més fàcil ho tenen per a canviar les coses; la Universitat, incloent formació en drets laborals; i la societat civil, prenent consciència del valor democratitzador de la premsa.

El lema de la Federació Internacional de Periodistes és “no pot existir llibertat de premsa si els periodistes viuen immersos en la corrupció, la pobresa o la por”. És responsabilitat de tots vetllar perquè evitar-les. Les tres.