Qualsevol persona que es consideri mínimament informada sobre la realitat actual del món de la comunicació sabrà què és un podcast. L’origen d’aquest format se situa al voltant del 2003, però ha guanyat popularitat exponencialment durant els últims dos anys, la qual cosa fa que hi hagi qui els veu com «el futur» de la ràdio o, depèn del grau d’optimisme del nostre interlocutor, la seva salvació. Sigui com sigui, les dades inciten a pensar en aquesta direcció: segons el Digital News Report 2018, de l’Institut Reuters, el 40% dels espanyols escolten habitualment un podcast d’algun tipus, sent el cinquè país del món on més es fa. A més, la franja d’edat més habitual entre els oients de programes en aquest format és la de 18 a 24 anys. Així doncs, tot sembla augurar temps pròspers per al podcàsting. Abans de donar per enterrada la ràdio tradicional, però, cal tenir en compte diversos factors.
En primer lloc, hem de saber destriar els podcasts que són pur entreteniment d’aquells que són realment informació. Si entrem a la secció “Podcasts” de Spotify, podrem comprovar com els més escoltats són d’humor, música o entreteniment: La Vida Moderna, DJ Bone, Nadie sabe nada, Entiende tu mente… No posem en dubte la qualitat d’aquest contingut, però és evident que no és informatiu i, ni molt menys, periodístic. Si entrem a l’apartat “News & Politics” hi trobem coses com ara Las noticias de la SER, Herrera en COPE o Julia en la onda. Aquí sí que estaríem parlant de productes periodístics, produïts per cadenes de ràdio amb renom, però cal tenir en compte un factor: no són podcasts autònoms, sinó àudios de programes emesos en directe; podríem parlar d’un equivalent als programes a la carta.
Malgrat això, els podcasts que estan fent triomfar el format van més enllà d’aquestes reposicions de programes. El podcast «autèntic» és aquell que es grava i s’edita pensant ja en la seva difusió en diferit; que no es troba limitat per una franja horària ni una emissió en una zona geogràfica concreta. Així, aquest format ha permès crear productes periodístics de molta més varietat temàtica, profunditat i fins i tot recuperar gèneres radiofònics que es donaven per morts, com la ficció sonora. A més, compten amb un element que és difícil trobar en la ràdio tradicional: la proximitat. L’oient difícilment se sentirà més proper al locutor que emet des d’un estudi que el que ho fa des del menjador de casa seva. Tot i aquests beneficis, però, hem de fer força scroll per trobar un podcast original en la secció de “News & Politics”. No passa el mateix, en canvi, amb “Educació”, “Esports” o “Comèdia”.
La conclusió de tot aquest batibull d’informació és, essencialment, que el podcast és una autèntica revolució pel periodisme en format àudio: això és innegable. Però, de moment, no pot substituir el que és un tret característic de la ràdio: la informació en directe i la interacció amb l’oient. Tal i com afirmava el periodista Gorka Zumeta al Popap de Catalunya Ràdio, el podcast és un «element disruptiu» que obligarà la ràdio a «tornar al directe, a l’actualitat frenètica, rabiosa». El podcast ha arribat per quedar-se, però això no és en cap cas incompatible amb la ràdio tradicional: poden coexistir, conviure i, qui sap, ajudar-se mútuament a millorar.
Actualitat periodística 