No és cap secret que ens trobem en temps de crisi del periodisme, d’acomiadaments i d’incertesa, on els grans grups mediàtics tenen la paella pel mànec i sembla impossible fer-los ombra. Per molt poderosos que siguin, però, no poden atendre totes les necessitats informatives de la ciutadania, especialment a peu de carrer. És aquí on entra en joc un tipus de periodisme, de vegades oblidat, sovint menystingut, que lluita pel seu espai i busca ser una alternativa al periodisme de masses: el periodisme local.
Un exemple recent el trobem a Barcelona, concretament al districte de Sarrià-Sant Gervasi. Es tracta del Diari el Jardí de Sant Gervasi i Sarrià; un diari en forma de cooperativa amb 16 treballadors en total que s’imprimeix mensualment des de novembre del 2014 i que s’actualitza gairebé a diari en la seva versió digital. Segons afirmen a la seva pàgina web, busquen «fer barri», així com enfortir els sentiments d’identitat i de pertinença al districte i oferir un mitjà de comunicació de proximitat.
Ens trobem el districte amb la renda més alta de Barcelona; per tant, podria pensar-se que el seu principal mitjà de comunicació respongués i tractés problemàtiques que hi ha qui anomenaria, irònicament, «del primer món». Però només fa falta observar les portades d’alguns dels últims números per adonar-se que El Jardí no encaixa exactament amb aquest perfil. El número d’octubre de 2019 lluïa un «Cultura popular inclusiva» com a titular; el del gener de 2020, «Pastoretes feministes a Vallvidrera». Només a través d’aquestes portades ja es pot copsar una sensibilitat social que no deixa de ser una mostra del que pot arribar a ser el periodisme local: no només un recopilatori d’informació específica d’una zona geogràfica limitada, sinó una eina de transformació des dels barris.
Aquesta labor social no exclou en cap cas, però, el rigor i l’honestedat periodístics. Així, vetllen per mantenir la pluralitat de la publicació, donant veu a persones i col·lectius molt diversos: des dels regidors de partits com el PP o Ciutadans fins als joves que okupen un edifici modernista a Vallvidrera per evitar que s’hi faci un hotel de luxe. Alguns de les peces més llegides són les referents a les protestes després de la sentència del Procés. El contingut d’El Jardí inclou notícies, reportatges, entrevistes i entreteniment, sempre amb vocació de «donar servei al ciutadà» i ser una referència al districte.
El Jardí, però, té un problema: el finançament. Depenen exclusivament de la publicitat dels comerços del barri i dels socis i subscriptors, la qual cosa fa que sovint tinguin dèficits. A diferència d’altres mitjans locals, com La Marina o la LíniaXarxa, no estan adscrits a cap grup mediàtic ni xarxa de mitjans. Aquesta voluntat de voler ser el més independents possible acaba passant factura a l’hora de revisar, valgui la redundància, les factures.
Amb tot, el cas d’El Jardí ens permet prendre el pols del que és actualment el periodisme local a la ciutat de Barcelona: una eina poderosa per a crear comunitat als barris, sense renunciar en cap moment al rigor i a la qualitat periodística, però també un model de negoci que cada cop es fa més difícil de sostenir. Sigui com sigui, la BBC afirmava en un dels seus informes sobre el futur del periodisme que «el periodisme seguirà existint per a la informació de proximitat». Only time will tell.
Actualitat periodística 